Amics... vida. Fa temps... Passat...

Feia 9 mesos que no escrivia en aquest petit espai que fa tant de temps em vaig crear i en tants moments em va ajudar. Vaig començar ara farà 3 anys amb un altre blogger, ple de sentiments, paranoies, ratllades fins que, ara ja farà més d'un any, vaig decidir deixar-lo enrera (mai oblidat) per començar aquest.

Amb el Fotolog he deixat el blogger abandonat... si, i avuí m'ha vingut de gust tornar-hi a escriure alguna cosa.

En tot aquest temps han passat tantes coses, tantes! la vida m'ha donat un canvi en molts sentits. En l'amor, la amistat, la familia, la feina, els hobbis, les estones lliures, els gustos, els hàbits... Tot està capgirat i poc a poc a millor. En la vida anem evolucionant i això és el que intento.

L'amistat? com canvia. Últimament he tingut tantes converses sobre l'amistat. La vida ens va ensenyant, i caram si he après. He après, sobretot, a acceptar com sóc jo davant els amics i a fer que se'm conegui i se'm respecti tal qual. Sóc una persona "Luki luck" (o com s'escrigui). Estic molt ocupat i no tinc temps. Vaig i vinc, potser un dia em veus i no em tornes a veure fins dintre de molt de temps, però això no vol dir que no estimi, que no recordi ni pensi en ningú. Qui sap com sóc ho entén, i sap que la meva vida és prou frenètica.

No sé quan apareixeré i quan tornaré. Però no hi puc fer més.

No puc donar un dia a dia ni cap dedicació.
No està a les meves mans. Això sí, sé qui és la meva gent. Mai he tingut un grup fix, una gent amb la que em veig dia a dia i potser això és el secret del perquè segueixo tenint gent de fa tant de temps. Perquè mica en mica s'omple la pica i, sense voler-ho, ha estat així. No he pogut agobiar. Això també ha fet que molta gent, que necessita un dia a dia, s'hagi apartat del meu costat, no m'ha entès o no m'ha volgut entendre.

Per tant, l'amistat és algo més que les farres i el fer un cafè. És entendre, conèixer, respectar i, per suposat, lluitar d'una manera involuntària per mantenir viva una flama, encara que sigui en forma d'espurnes que es poden reactivar en qualsevol moment.

El passat. De tant en tant retorna. Això si, ara ha canviat alguna cosa. Tot flueix més i he après a portar-ho. En moments calents costa veure les coses, però després és més fàcil pensar. Aquest, m'ha tornat en un moment clau. Dur. Però no passa res, tot passa, tot canvia. La vida és canvi, i canvi és moviment (això no és meu) i val la pena aferrar-se a aquest "no saber" constant que esdevé a cada moment en què deixem de pensar en el que hem de fer i el que no. Tot són comparacions, tot és un retornar a l'interior d'un mateix per analitzar-se, pensar, valorar i cremar-se. Passar-se en l'anàlisi i fer-se mal. Això ha de canviar...

La vida avança i avança per tothom. Cal aprofitar-la, somriure, no lamentar-se, buscar solucions...

Com sempre... la teoria és molt fàcil, no?

Somriem :)

Uri.

Si tu me miras

Que fácil decir te quiero cuando estamos solos,
Lo difícil es hacerlo cuando escuchan todos.
Si tú me miras, si tú me miras,
te enseñaré a decir te quiero, sin hablar
mientras tengamos un secreto que ocultar.

La locura de quererte como a un fugitivo;
me ha llevado a la distancia donde me he escondido.
Si tu me miras, si tu me miras,
cuando más crezca la injusticia ya verás
que son más grandes nuestras ganas de luchar.

Palabras de un lenguaje nuevo que he construido
para nosotros, para el amante perseguido
que tiene que esconder su voz.

Cuando decidas aprenderlo no habrá silencio,
no te hará falta usar la voz para romperlos
si tu me miras me hablarás.

Yo me seguiré negando pase lo que pase
a exponer mi corazón en este escaparate
Si tu me miras, si tu me miras.

Nos amaremos en la justa oscuridad,
en la trastienda que me ha visto suplicar.

Palabras de un lenguaje nuevo que he construido
para nosotros, para el amante perseguido
que tiene que esconder su voz.

Cuando decidas aprenderlo no habrá silencio,
no te hará falta usar la voz para romperlos
si tú me miras me hablarás.

Si tu me miras.

STOP!

Època d'exàmens...

To be continued...

Al costat de l'estufa, pensant en present.

És increhible la de coses que poden passar en un dia. També és increhible la de dies que poden passar sense que passi res. I és cert, tots tenim èpoques de moltes maneres, per a tots gustos i per a tots colors. De cada una es podria fer una cançó, però hi ha dies que t'inspires i dies que no.

Dies que sense voler-ho et surten moltíssimes lletres i d'altres que no saps ni escriure el que cal comprar o ni tant sols la data en la que vivim. Hi ha dies que no saps perquè estàs content, però ho estàs, i saltes per qualsevol cosa, no eufòric, però si alegre, somrient, intentant treure el màxim de somriures de la gent, i no veus res negatiu per enlloc.

En canvi, hi ha dies que t'aixeques i ja tot és gris. No t'aixecaries del llit i no saps perquè. Hi ha gent que riu sense saber perquè, i gent que plora, també desconeixent la causa d'això. Està clar que riure sense saber el perquè és el millor que pot passar, però l'altre experiència és el pitjor. Hi ha gent de tot tipus, com la cançó de sau que diu " Hi ha qui és pilot de somnis, hi ha qui se sent deprimit, ha qui viu un llarg viatge, ja qui vol poder sentir. Hi ha qui se sent lliure, hi ha qui busca el que no té, hi ha qui està de moda, hi ha qui vol la seva gent...".

El que passa esque ni nosaltres mateixos sabem del cert com sóm. Tothom creu que es coneix però vistos desde fora la cosa és molt diferent. Hi ha gent que s'infravalora moltíssim, es jutja, s'analitza, s'autocastiga a tot moment. Hi ha un altre tipus de gent que és a qui li importa un pepino els seus actes. Fa tal com li ve i el que li entra per un costat li surt per l'altre (metafòricament parlant, eh...). Caminen endavant com un ase que té aquella tel·la davant de cada ull i no sap mirar més que endavant, mentre tota una vida va passant pel seu voltant i, sense adonar-se, fa mal a gent, no es para a pensar cap conseqüència del que fa, i simplement... va en una línia recta, com un cavall que arrosega un carro, la qual no es torçarà per molts intents que hi hagin.

La gent que és al revés és la gent dinàmica. La que varia de tant en tant, pot estar trista, pot estar alegre, pot estar un dia que se'l dedica a escoltar a un amic, i un altre dia no podrà més que explicar el que li passa per dins...

Està clar no? Tot són contrastos, però: "Ni negro del todo, ni del todo blanco... entre los extremos, siempre hay mas espacio. Que sí perro gordo, que sí perro flaco ... Y a contar los muertos "pa" matar el rato... No es como el las "pelis" del chico americano donde el guapo es el bueno y los malos son muy malos... en la calle se oyen demasiados llantos, todos los gobiernos llenos de gusanos... Todo esta muy claro pero no lo entiendo, quien está ganando y quién está perdiendo..."

Hem de trobar degradació en la nostra vida i saber trobar l'equilibri entre tot, tot i tot.

Lliçó apresa?

La teoria és preciosa, no?

però a la pràctica...

ejem!...

Campanya contra l'abús de l'alcohol

Degut al consum desmesurat dels joves d'alcohol en els darrers anys s'ha obligat a que cada jove tant sols podrà tenir un got per beure el que li vingui de gust, el que no han dit és com ha de ser el tamany del got...

Així que ja sabeu, bebeu amb moderació!!

BON ANY NOU 2006 PER TOTHOM!

La vída és el que et passa mentres et capfiques en fer altres plans

Quantes coses pensem en fer, plantegem, pensem... i després ens n'adonem que hem estat més temps pensan-t'hi que fen-t'ho? Això em passa aquests dies. Un exemple són els examens. La hora de posar-nos a estudiar. Podem estar dies pensant en quan ens posarem a estudiar i com més temps passa menys tenim per fer-ho, i quan ens decidim a agafar els apunts veiem que en poca estona o en no gaires hores hem fet quelcom que ho podriem haver fet molt abans i amb molta més calma.

Aquests dies són de moviment a casa meva, en el meu cap, i avui ha estat, en concret, molt especial. Aquests dies em canvio de casa i avui he començat la desfeta de la meva vida fins ara. He començat a remoure merda fins a l'últim racó i he descobert tantes coses. Per primer cop molts objectes materials han trobat vida i han fet que reconstruís molts records que creia oblidats. He començat amb l'habitació, treient tots els objectes de les estantaries, i treien aquestes mateixes de la pared. He començat a veure papers que ni sabia que existien, objectes, fotografies. És normal que en aquestes circumstàncies un sentiment de melancolia o potser una mica de "nyonya" et remogui el cos per dins. Però aquest cop és quelcom més. La meva vida canvia i d'una manera espectacular.

Molta gent té por a canvis sobtats. Està acostumada a que tot vagi en una línia i que els salts diguin d'una manera esglaonada, poc a poc. Potser perquè la meva experiència m'ha honrat amb aquests fets, he après a saber portar aquests canvis radicals d'una manera ben normal. Desde tallar-me el cabell de molt llarg a curt, fins a canvis realment de residència, lloc, gent amb la que conviure, de barri, zona, hàbits... m'ho prenc amb molta filosofia i intento aprofitar-ho molt tot, somrient a qualsevol problema que se'm plantegi, de tristors ja n'hem passat prou, i no en vull pas cap més.

Ara la casa està de cap per avall. L'habitació ja fa eco quan parlo, símptoma de la seva buïdor. Fa més fred del normal. Els mobles ja no m'escalfen, molts d'ells ja no hi són. Començo a adonar-me'n de que això va de debò i per sort no són pors el que em recorre. És, simplement, curiositat pel que esdevindrà en aquestos pròxims dies. L'únic que vull és tenir un espai on poder estar agust amb les meves petites coses, on poder estudiar, dormir, xerrar. Tant sols vull viure i poder abarcar tots els objectius que m'he proposat, pertò dubto que tot sigui possible. Tantes coses vull fer i de tant poc temps disposo...

El moment més xocant d'avui ha estat al despenjar la senyera de la pared i veure la pared blava de darrera. Al girar-me he vist que tota la resta d'habitació es tornava a veure blava, com era inicialment, i me n'he adonat del que estava fent, de debò. Ha estat un moment indescriptible. He posat música de fons i, com sempre, la música que m'ha acompanyat era "Tornar a començar" de Sau.

Crec que em costaria comptar quants cops he fer un tornar a començar en la meva vida. Això si. Cada cop que ho he fet aquesta cançó m'ha envoltat i m'ha donat forces per no tenir por, no deixar de somriure, i afrontar qualsevol cosa que em fes por, dubtar, o recular.

Escoltant aquesta cançó el sentiment de nostàlgia s'ha convertit en un sentiment d'il·lusió i ganes de fer aquest pas. Amb ma mare hem estat fent tot de caixes i recordant algunes coses fins i tot. He trobat un casset de l'any 1981 que era una gravació de mo'n germà, de ben petit. Ara té 27 anys, pel que llavors tindria tant sols uns 3 anyets.

Era la òstia, se m'ha kedat una cara! He agafat objectes que m'ha regalat gent que encara m'estimo molt, molts d'ells que fa temps que no veig. Algun quadre, una foto, algun detall que em van portar d'algun viatge. He ordenat algunes cartes. He vist també el diari que vaig escriure durant tot l'estiu passat, (Aquest no l'altre, l'estiu del 2004), on hi vaig escriure quasi cada dia! i així un munt de coses...

Ha estat inexplicable, i en fi. Entremig d'aquest pas cap a una vida nova, reflexiono sobre el que m'ha vingut, i penso en el que potser vindrà, però això si! no deixem que els plans futurs facin que deixem de viure el present, sigui el que sigui...

... sempre es pot somriure, mai hi ha cap excusa per deixar de fer-ho, mai.

Uri.

Pd: D'aqui un record a Sau, i a en Carles Sabater, que sempre es trova a faltar. Aquell 12 de febrer, a les 2 de la matinada (ja dia 13), se'n va anar. El dia següent, dissabte 13, jo tornava de perdre un partit i, un cop a casa em van dir la mala notícia. No m'ho volia creure... fins que vaig encendre la Tv i em trobo una fotografia que ocupava tota la pantalla de'n carles i la notícia. Vaig trucar a un amic i al sentir la seva afirmació vaig exclatar a plorar fins que se'm van acabar les llàgrimes.

Tota una vida escoltant un grup perquè just quan pots començar a anar de concerts el grup s'acavi. Per sort, en Pep segueix fent de les seves i els que l'escoltem el seguim, i l'estimem amb el Carles o Sense. He cantat tantissims cops cançons de sau, tants!! i sobretot escoltat. Amb tant sols 8 anyets cantava Boig per tu a la noia que pensava conquistar, mai va donar resultat. Tot s'ha de dir, que la culpa no era de la cançó... fa poc he fet una cançó en homenatge a en Carles, espero, algun dia, poder-la tocar en un concert i així retre-li un homenatge de la manera més humil que puc fer, de la mateixa manera que ho feia ell, cantant i deixan-t'ho tot a dalt de l'escenari. Per sort, va ser darrera d'aquest quan ens va deixar.

Fent-me pensar

He estat indagant per internet i he xafardejat el blog d'una amiga de la facultat, la Anna. He trobat que ha escrit un text que m'ha fet pensar molt. Serà Anna que sóm igual de ratllats... ara mateix escolto una cançó que tu mateixa em vas recomanar, i la qual també he escrit en el meu blog un parell de textos més avall, la de "Si Peter Pan viniera" del mestre Ismael Serrano. Mira que l'havia escoltat alguns altres cops, però mai hi havia prestat suficient atenció com per adonar-me del que deia fins que me la vas comentar.

Sota aquesta imatge ha reflexionat, si heu anat un moment a la seva web, sobre moltes coses. Primer, Anna (en comptes de contestar-te en el teu blog he decidit fer un text directament en la meva web, ale...) parles sobre la gent que està aqui realment o la que està de pas.

Molts cops he reflexionat sobre això i he pensat en una metàfora que m'ha ajudat. La vida la podem entendre com una autopista. Nosaltres circulem per el carril del mig. Mentres anem circulant per l'esquerra passa la gent que la veiem córrer ràpid i la perdem de vista ràpidament. Aquesta gent pot ser que no ens aporti res o pot ser que realment circuli a una velocitat semblant a la nostra i just abans d'eprendre el seu camí ens aporti quelcom, un petit detall, un petit moment, que ens pot ajudar molt a encarrilar el nostre camí.

Altra gent circula per la dreta són els cotxes més lents. Aquests poden estar una bona estona al nostre costat, poden estar etapes o potser tota la vida. Potser, també, que ens cedeixin el pas quan volguem canviar de via o d'autopista, quan volguem canviar de vida, de lloc, de relacions. Pot ser que aquests surtin per la pròxima sortida amb nosaltres i ens acompanyin per altres autopistes, potser que surtin a la mateixa que nosaltres o que esperin a la pròxima sortida.

Crec que tant uns com altres sóm importants, però està clar que una bona amistat demanda paciència, temps, experiències i coneixement sobre l'altre persona. Això vol dir temps.

Anna, dius que "si miras más allá de tu centro, ves que quizá uno mismo tampoco no es amigo/a de todas las personas con las quales te llevas (mejor o peor, peró te llevas)", i "yo no dejaba de ser una de esas personas egoistas que piden a los demás lo que ellas mismas no dan". Com ben dius després, el fet de donar-te compte d'això ja és un gran pas. Molts cops demanem moltes coses i si no ens les donen podem pensar mil begenades, fins que ens n'adonem que sóm nosaltres els primers q ue no proporcionem aquests detalls. L'error està en esperar de la gent el que tu donaries. Perquè cadascú demostra els seus sentiments de manera molt distinta i no es pot jutjar l'apreci o el comportament dé ningú sense saber aquesta característica. Hi ha gent que li agrada regalar coses materials, altra gent no ho pot fer. Hi ha de tots tipus. Hi ha gent que ho pot fer però no li surt de dins, i altra que li costa però ni que sigui un petit detall se'l curra. Altra gent que prefereix fer un cafè el dia menys esperat i aquest és el seu regal...

Com una excusa que dius, que és veritat... sempre es pot pensar "com que tothom ho fa, no passa res". Llavors apareix la mama i diu "si es tiren tots per la finestra, tu t'hi tiraràs?", i ens hem de callar. Però per sort o per desgràcia tots ho pensem i aquesta és una excusa universal que ens ha estalviat més d'una menjada de tarro, o m'equivoco?

També, com en algun text d'aqui avall he esmentat... hi ha massa coses que tant sols el pensar que les fem nosaltres fa que ho passem malament, pel que també està bé pensar que sóm humans i que tots partim d'un mateix patró, més o menys definit, però és així.

Ja que et comento aquest text, aprofito per saludar a la gent de la classe de la universitat que en aquests moments estaran estudiant i... bah! però que dic.. si sóm tots uns gansos!! En la foto hi ha uns dels cracks de la universitat, tampoc revelaré el seu nom, ja que potser tenen copyright. Però si els troveu pel carrer aneu amb compte perquè poden ser perillosos. Sobretot el de primer pla. El mestre marc, l'amo de la Folloneta, vull dir... la Niña, l'habitacle en el que ens trobem. És una furgo si, quina història té aquesta furgo on hem fet algun furgollón. Ben aviat argumentaré i faré aquesta història més extensa... continuará...

Vaja, després d'aquesta dedicatòria marxaré a dormir que ja és tard.

Fins la pròxima ratllada! Qui tingui el que s'ha de tenir per escriure'n alguna ja pot afegir algun comentari, però si ho fa, que sàpiga que ha de tenir una certa mancança intel·lectual com els que hi ha en aquest blog, no sigui que els nostres arxius cerebrals es colapsin!!

Gent, no deixem de somriure!!

Uri.

Records, temps... no estem sols.

Perquè ens enrecordem perfectament d'una pel·lícula que va durar 3 hores i que vam veure potser farà anys, i no recordo en absolut que vaig fer durant 3 hores en un dia en concret de la meva vida. És a dir. El Rey León el vaig veure fa molt temps, molts anys, però me'n recordo perfectament del que vaig fer en aquella estona mentres mirava el film, o de què anava la pel·lícula.

En canvi, per exemple, si faig memòria no recordo pas que vaig fer de 16:00 a 19:00 el dia 22 de gener de l'any 1999 (i la pel·lícula la vaig veure alguns anys abans).

Perquè això? Crec que infravalorem molt menys el nostre temps. No crec que el temps mai sigui perdut, ni que sigui estirat en un sofà.

En poques ocasions tenim temps per estirar-nos al sofà una bona estona. També pocs són els dies que, sense cap despertador, el nostre cos se'ns aixeca sol a les 14:00 del migdia. Llavors passa que ens sentim malament. Pensem en el què podriem haver fet: hauria pogut estudiar, hauria pogut fer feina de casa, hauria pogut sortir a passejar la gossa... a més ara ja no puc esmorzar, i hauré de dinar directament. Sento que he perdut el matí, i et sents inútil.

Hi ha persones que basen la seva vida en fer panxing i cap problema, i hi ha altres, les quals, quan fan panxing un parell d'hores cada un parell de mesos ja se senten inútils.

Quin abisme, no?

Molts pensem que sóm els únics a qui passa això. Parlant descubreixes que no, que no estem sols, i que això és quelcom força general. Hi ha moltíssimes coses, actituds o actes nostres que ens fan sentir egoïstes o que anem al nostre rotllo. Llavors reflexionem i ens sentim malament, l'autoestima baixa i el pròxim cop actuem per no tornar-hi. El problema? que això li passa a tothom, el que passa és que uns s'analitzen massa i es troben defectes que pensen que tant sols ells els tenen, i no és així. Tots tenim moltíssimes coses en comú que ni ens imaginariem!

No us ha passat mai que algú us diu quelcom però li dius: "com?", perquè t'ho repeteixi, quan ho hem entès perfectament? Jo més de petit me n'adonava i després em jutjava a mi mateix. Em sentia malament i pensava: seràs gilipolles!! Doncs parlant i amb el temps he vist que no estic sol...

Quants cops ens hem fet els dormits mentres algú obria la porta i deia el nostre nom: "que dorms?", i sense cap resposta se'n tornava a anar. Hi ha un troç de la pel·lícula "Salvar al soldado Ryan" que un soldat explica aquest mateix cas amb la seva mare. Ella l'anava a veure a la nit perquè treballava durant tot el dia i quan arribava ell ja era dormint. La dona entrava a l'habitació, preguntava si dormia i ell es feia el dormit, sense saber perquè. Ara, a la guerra, se'n penedia, i desitjava poder tornar a casa per poder oferir a sa mare aquelles paraules que tant ella hauria desitjat sentir com: t'he trobat a faltar, t'estimo... o tantes coses que un nen petit pot explicar a la seva mare.

Per desgràcia això no ho valorem, pel que espero que no ens calgui perdre a ningú per valorar-la.

Valorem-ho ja... que no estem sols :)

A somriure :)

Uri

Si Peter Pan viniera...

Ismael Serrano

Uno de los finales más tristes que yo jamás leí es el final de Peter Pan

El tiempo pasa y pasa para todos

Wendy crece y se hace toda una mujer
y tiene una niña que se parece a ella
cuando se escapaba con Peter Pan

Una noche, pasado mucho, mucho tiempo
desde la última vez que se vieron
Peter Pan irrumple a la habitación de Wendy para buscarla,
para llebársela de nuevo a Nunca Jamás


Pero el tiempo no pasa en vano
Wendy no es una niña
Cuando él le dice: vengo a por ti
y ella le dice: no des la luz

Porqué dar la luz supone enfrontarse a la jodida cerceza
de que hemos crecido


Alguien entró de golpe en la habitación
y encendió la luz, y nos dimos cuenta
de que casi no quedan niños
De que negamos el derecho a la infancia
a los que la merecen

Si Peter Pan viniera a buscarnos, no den la luz
no vaya a descubrir que le hemos traicionado
y hemos crecido demasiado

Si Peter Pan viniera

a buscarme una noche azul,

que me sorprenda a oscuras.

Por favor, que no dé la luz,

no vaya a descubrir que suelo mentir

cuando juro ser aún ese niño.

Quién le va a contar que la gran ciudad

no dejó ninguno ninguno, ni uno vivo.

Estrellas fugaces, mi más breve instante,

respiran el humo, escuchan el mudo rumor

que nace en sus vientres.

Fueron arrojados al acantilado de la cruel favela,

huyen de las hienas, de escuadrones de la muerte.

Si Peter Pan viniera

a buscarme una noche azul,

que se extingan los soles,

¿dónde diablos te esconderás tú?

Mowgly coserá botas en Ceilán,

no escuchará rugir de noche a Bagheera.

Tom Sawyer reirá tras el humo del crack

si en esta redada logra salvar la vida.

Si Peter Pan viniera

a buscarme una noche azul,

que nos sorprenda a oscuras,

por favor apaga la luz.

Si quieres evitar que en la tempestad

le queme la fiebre de niños ancianos.

Quién le hará entender que al amanecer

cierran con grilletes sus ojos cansados.

Niños que perdí, a los que mentí,

gritan a lo lejos, arañan el hielo de la luz de la mañana.

Niños con espinas, con cuencas vacías,

que te lanzan piedras,

tiñen las sirenas de todas las ambulancias.

Nadal?

Què vol dir nadal? que significa pels que ho vivim en aquests dies? A vegades em sento enganyat i a vegades em sento com un nen en aquestes dates. Sembla increhible que ens haguem de tragar el rotllo de que en aquests dies haguem d'estar més feliços per una puta tradició cristiana que l'únic motiu que té per fer-ho és un engany. Tot i així els nens ho viuen com algo que els motiva per estar contents feliços. Tot producte d'un engany... i? està bé això? millor ho deixem? i tanta gent que ha passat aquestes dates en hospitals, cementiris, al carrer... em sembla tant hipòcrita tot el que passa. La gent envia mails a tota la llista de correu desitjant bon nadal, i d'aquests ni el 90% sap què és de la seva vida. Però fa el fet, envia el mail i queda com un/a senyor/a. Que maco...

He rebut mails de gent que felicitava el nadal amb quatre ratlles. Seleccionava tota la llista de contactes (5% dels quals hi parla sovint o hi té una relació) i enviava aquest mail. No sé si tornar-lo, a vegades no sé si jo fer-ne un d'aquests... però de què serveix? a cas algú em valorarà més per enviar una cosa d'aquestes?

El mateix passa amb els missatges al mvl... desde setembre quasi que no escric ni truco. No vaig poder pagar una factura i encara no ho he fet. He après a estar sense mvl. I això q fa? que si hi ha gent que no reb sms's teus, o no els truques ja pensen que no els estimes o ja no vols saber res d'ells. Això, per una banda m'ha demostrat la gent que valora realment el que s'ha de valorar en la penya, però per altra banda també m'entra un sentiment de malrotllo pensant que l'amistat, en l'actualitat, depèn de si tenim messenger, mòvil per enviar-nos sms's o trucar-nos.

Hi ha gent que si no la truques durant un temps, o no l'envies un sms ja pensa que no l'estimes, que no hi penses, que no la consideres com un/a amic/ga. Collons! fa anys no hi havia res d'això i podries estar un bon temps sense saber res d'alguna persona i quan et trobaves feies com si res, et posaves al dia i cada cop la relació es feia més rica. Això em passa amb poques personeis, que potser estaré un temps sense saber-ne res però sé que quan ens retrobem farem com si res. Trovo a faltar a molta gent. Amics, companys que fa temps que no veig i desitjo que no pensin que per molt temps que faci que no ens veiem o que no parlem, que no penso amb ells. No sóc d'aquests d'enviar Sms's, trucar... potser no demostro el que sento quan penso amb algú, m'ho quedo per mi. En el món d'ara potser s'ha de demostrar, però sóc aixi potser m'ho quedo per mi.

Altra gent no. Quan hi ha temps pel mig i et retrobes costa. La cosa costa de tornar a arrancar. És com un cotxe que s'ha quedat cal·lat i costa d'arrencar. Però si es vol, es pot. Si s'intenta, tot és tant fàcil com posar-se al dia del temps que fa que no t'has vist amb algú i tant panxos! S'ha de disfrutar i pensar en positiu...

Ara he tornat de fer el sopar de nadal amb la familia. Hem estat fent el sopar de conya amb un pica-pica genial i quin sopar! Lo millor ha vingut després. Hem començat a cantar, explicar acudits i anècdotes divertides. He tret la guitarra (característica meva, ja se sap) i hem estat hores cantant tot tipus de cançons, desde boig per tu, mi carro me lo robaron, estopa, o el fary. Amb el cava tothom ha cantat, rigut i s'ho ha passat molt bé fins el final i m'ha encantat.

Aquest nadal se m'espera força mogut. En aquest primer any a la universitat he conegut gent de tota mena. I potser sóc jo que no acostumo a posar prejudicis a la gent o a intentar mirar tot lo bo que puc... però no hi ha ningú que em caigui malament dels 80 i escatx que sóm a la classe. Fa poc vam fer un sopar els que més ens fem i va ser increhible. Parlant de la uni... m'he de posar a fer feina ja mateix o em donaran pel sac!!! Aquest nadal es presenta ple de projectes. Els pastorets, més la obra de musikals i la altra que es diu "Balada de tres innocents" que faig un paper curtet. El grup "Lío" amb la lidia i un nou en el que potser em pillaran tant sols de cantant...

Teatre, música, universitat, amics, familia, feina... feina. El centre obert. Desde setembre que hi treballo. Portem, jo amb la Judith i la Carol (2 educadores del centre) uns 18 nanos a un centre obert a Sant Adrià del Besòs. És una feina força dura però la recompensa la vaig tenint poc a poc quan veig que cada dia que passa formo un granet més de sorra allà dins. Els nens són força problemàtics. Families desestructurades, falta d'àbits, d'educació, civisme, manera de comportar-se, respecte, i un llarg etcètera de mancances que tenen cadascun d'ells. Jo vinc d'un esplai """" normal """" (entre moltes cometes.. perquè.. qui és normal?) en el que no hi ha cap diferència el tracte o la feina que s'ha de fer en un lloc i en un altre. L'esplai ajuda als nens a acabar-se de perfilar. El centre obert els crea i els ensenya desde 0 i aquesta és la nostra tasca.

No sé quant temps hi estaré en aquesta feina, ja que potser al febrer-març ho hauré de deixar per incompatibilitat amb la feina de l'estiu, el càmping. Però intentaré seguir perquè aprenc molt. Hi ha dies molt durs en els que he pogut acabar plorant, però poc a poc me'n vaig adonant del què aconsegueixo i no tant sols això.. sino el que jo mateix aprenc d'aquesta experiència...

És nadal. Comencen les festes i els dies de vacances que crec que els tindré tant o més plens que els dies de curs...

Ja fa 3 hores que sóm a 25 de desembre... i el cor? que en farem del cor?...no parlo del Cor de la ciutat. Parlo del meu cor. Poc a poc vaig descobrint que la pared que hi he posat desde fa un temps comença a obrir-se i a encaminar-se cap a un nou destí. Tot i així encara hi ha tants temors i dubtes... potser no cap a cap altre persona, sino cap a mi mateix. Les experiències passades m'han fet patir. He fet patir a altres persones i això no ho vull repetir ni per mi ni per ningú. El ser impulsiu, o pensar massa les coses, o el sentir quelcom i no voler veure-ho, amagar-ho... ha fet que en un futur en sortís escaldat. Un error que no vull tornar a repetir. Vull saber segur el que vull, però qui ho sap amb tanta certesa?

M'estic enamorant? això és l'amor? què és? Aquell de quan tenia 15 anys? o l'amor no té edat? potser ara ho sento de debò. Però hi ha obstacles, dificultats que s'hauran de superar en el cas de que sigui de debò...

Per ara vaig fent, vaig sentint i vaig actuant tal com sento...

Per això mateix avui he escrit això, perquè em venia de gust...

Continuem somrient!

Uri.