Horitzo

Amics... vida. Fa temps... Passat...

2006-11-24T17:41:00.000+01:00

Feia 9 mesos que no escrivia en aquest petit espai que fa tant de temps em vaig crear i en tants moments em va ajudar. Vaig començar ara farà 3 anys amb un altre blogger, ple de sentiments, paranoies, ratllades fins que, ara ja farà més d'un any, vaig decidir deixar-lo enrera (mai oblidat) per començar aquest.

Amb el Fotolog he deixat el blogger abandonat... si, i avuí m'ha vingut de gust tornar-hi a escriure alguna cosa.

En tot aquest temps han passat tantes coses, tantes! la vida m'ha donat un canvi en molts sentits. En l'amor, la amistat, la familia, la feina, els hobbis, les estones lliures, els gustos, els hàbits... Tot està capgirat i poc a poc a millor. En la vida anem evolucionant i això és el que intento.

L'amistat? com canvia. Últimament he tingut tantes converses sobre l'amistat. La vida ens va ensenyant, i caram si he après. He après, sobretot, a acceptar com sóc jo davant els amics i a fer que se'm conegui i se'm respecti tal qual. Sóc una persona "Luki luck" (o com s'escrigui). Estic molt ocupat i no tinc temps. Vaig i vinc, potser un dia em veus i no em tornes a veure fins dintre de molt de temps, però això no vol dir que no estimi, que no recordi ni pensi en ningú. Qui sap com sóc ho entén, i sap que la meva vida és prou frenètica.

No sé quan apareixeré i quan tornaré. Però no hi puc fer més.

No puc donar un dia a dia ni cap dedicació.
No està a les meves mans. Això sí, sé qui és la meva gent. Mai he tingut un grup fix, una gent amb la que em veig dia a dia i potser això és el secret del perquè segueixo tenint gent de fa tant de temps. Perquè mica en mica s'omple la pica i, sense voler-ho, ha estat així. No he pogut agobiar. Això també ha fet que molta gent, que necessita un dia a dia, s'hagi apartat del meu costat, no m'ha entès o no m'ha volgut entendre.

Per tant, l'amistat és algo més que les farres i el fer un cafè. És entendre, conèixer, respectar i, per suposat, lluitar d'una manera involuntària per mantenir viva una flama, encara que sigui en forma d'espurnes que es poden reactivar en qualsevol moment.

El passat. De tant en tant retorna. Això si, ara ha canviat alguna cosa. Tot flueix més i he après a portar-ho. En moments calents costa veure les coses, però després és més fàcil pensar. Aquest, m'ha tornat en un moment clau. Dur. Però no passa res, tot passa, tot canvia. La vida és canvi, i canvi és moviment (això no és meu) i val la pena aferrar-se a aquest "no saber" constant que esdevé a cada moment en què deixem de pensar en el que hem de fer i el que no. Tot són comparacions, tot és un retornar a l'interior d'un mateix per analitzar-se, pensar, valorar i cremar-se. Passar-se en l'anàlisi i fer-se mal. Això ha de canviar...

La vida avança i avança per tothom. Cal aprofitar-la, somriure, no lamentar-se, buscar solucions...

Com sempre... la teoria és molt fàcil, no?

Somriem :)

Uri.

Si tu me miras

2006-02-05T12:39:00.000+01:00

Que fácil decir te quiero cuando estamos solos,
Lo difícil es hacerlo cuando escuchan todos.
Si tú me miras, si tú me miras,
te enseñaré a decir te quiero, sin hablar
mientras tengamos un secreto que ocultar.

La locura de quererte como a un fugitivo;
me ha llevado a la distancia donde me he escondido.
Si tu me miras, si tu me miras,
cuando más crezca la injusticia ya verás
que son más grandes nuestras ganas de luchar.

Palabras de un lenguaje nuevo que he construido
para nosotros, para el amante perseguido
que tiene que esconder su voz.

Cuando decidas aprenderlo no habrá silencio,
no te hará falta usar la voz para romperlos
si tu me miras me hablarás.

Yo me seguiré negando pase lo que pase
a exponer mi corazón en este escaparate
Si tu me miras, si tu me miras.

Nos amaremos en la justa oscuridad,
en la trastienda que me ha visto suplicar.

Palabras de un lenguaje nuevo que he construido
para nosotros, para el amante perseguido
que tiene que esconder su voz.

Cuando decidas aprenderlo no habrá silencio,
no te hará falta usar la voz para romperlos
si tú me miras me hablarás.

Si tu me miras.

STOP!

2006-01-25T20:24:00.000+01:00

Època d'exàmens...

To be continued...

Al costat de l'estufa, pensant en present.

2006-01-03T16:06:00.001+01:00

És increhible la de coses que poden passar en un dia. També és increhible la de dies que poden passar sense que passi res. I és cert, tots tenim èpoques de moltes maneres, per a tots gustos i per a tots colors. De cada una es podria fer una cançó, però hi ha dies que t'inspires i dies que no.

Dies que sense voler-ho et surten moltíssimes lletres i d'altres que no saps ni escriure el que cal comprar o ni tant sols la data en la que vivim. Hi ha dies que no saps perquè estàs content, però ho estàs, i saltes per qualsevol cosa, no eufòric, però si alegre, somrient, intentant treure el màxim de somriures de la gent, i no veus res negatiu per enlloc.

En canvi, hi ha dies que t'aixeques i ja tot és gris. No t'aixecaries del llit i no saps perquè. Hi ha gent que riu sense saber perquè, i gent que plora, també desconeixent la causa d'això. Està clar que riure sense saber el perquè és el millor que pot passar, però l'altre experiència és el pitjor. Hi ha gent de tot tipus, com la cançó de sau que diu " Hi ha qui és pilot de somnis, hi ha qui se sent deprimit, ha qui viu un llarg viatge, ja qui vol poder sentir. Hi ha qui se sent lliure, hi ha qui busca el que no té, hi ha qui està de moda, hi ha qui vol la seva gent...".

El que passa esque ni nosaltres mateixos sabem del cert com sóm. Tothom creu que es coneix però vistos desde fora la cosa és molt diferent. Hi ha gent que s'infravalora moltíssim, es jutja, s'analitza, s'autocastiga a tot moment. Hi ha un altre tipus de gent que és a qui li importa un pepino els seus actes. Fa tal com li ve i el que li entra per un costat li surt per l'altre (metafòricament parlant, eh...). Caminen endavant com un ase que té aquella tel·la davant de cada ull i no sap mirar més que endavant, mentre tota una vida va passant pel seu voltant i, sense adonar-se, fa mal a gent, no es para a pensar cap conseqüència del que fa, i simplement... va en una línia recta, com un cavall que arrosega un carro, la qual no es torçarà per molts intents que hi hagin.

La gent que és al revés és la gent dinàmica. La que varia de tant en tant, pot estar trista, pot estar alegre, pot estar un dia que se'l dedica a escoltar a un amic, i un altre dia no podrà més que explicar el que li passa per dins...

Està clar no? Tot són contrastos, però: "Ni negro del todo, ni del todo blanco... entre los extremos, siempre hay mas espacio. Que sí perro gordo, que sí perro flaco ... Y a contar los muertos "pa" matar el rato... No es como el las "pelis" del chico americano donde el guapo es el bueno y los malos son muy malos... en la calle se oyen demasiados llantos, todos los gobiernos llenos de gusanos... Todo esta muy claro pero no lo entiendo, quien está ganando y quién está perdiendo..."

Hem de trobar degradació en la nostra vida i saber trobar l'equilibri entre tot, tot i tot.

Lliçó apresa?

La teoria és preciosa, no?

però a la pràctica...

ejem!...

Campanya contra l'abús de l'alcohol

2005-12-30T14:09:00.000+01:00

Degut al consum desmesurat dels joves d'alcohol en els darrers anys s'ha obligat a que cada jove tant sols podrà tenir un got per beure el que li vingui de gust, el que no han dit és com ha de ser el tamany del got...

Així que ja sabeu, bebeu amb moderació!!

BON ANY NOU 2006 PER TOTHOM!

La vída és el que et passa mentres et capfiques en fer altres plans

2005-12-30T00:29:00.000+01:00

Quantes coses pensem en fer, plantegem, pensem... i després ens n'adonem que hem estat més temps pensan-t'hi que fen-t'ho? Això em passa aquests dies. Un exemple són els examens. La hora de posar-nos a estudiar. Podem estar dies pensant en quan ens posarem a estudiar i com més temps passa menys tenim per fer-ho, i quan ens decidim a agafar els apunts veiem que en poca estona o en no gaires hores hem fet quelcom que ho podriem haver fet molt abans i amb molta més calma.

Aquests dies són de moviment a casa meva, en el meu cap, i avui ha estat, en concret, molt especial. Aquests dies em canvio de casa i avui he començat la desfeta de la meva vida fins ara. He començat a remoure merda fins a l'últim racó i he descobert tantes coses. Per primer cop molts objectes materials han trobat vida i han fet que reconstruís molts records que creia oblidats. He començat amb l'habitació, treient tots els objectes de les estantaries, i treien aquestes mateixes de la pared. He començat a veure papers que ni sabia que existien, objectes, fotografies. És normal que en aquestes circumstàncies un sentiment de melancolia o potser una mica de "nyonya" et remogui el cos per dins. Però aquest cop és quelcom més. La meva vida canvia i d'una manera espectacular.

Molta gent té por a canvis sobtats. Està acostumada a que tot vagi en una línia i que els salts diguin d'una manera esglaonada, poc a poc. Potser perquè la meva experiència m'ha honrat amb aquests fets, he après a saber portar aquests canvis radicals d'una manera ben normal. Desde tallar-me el cabell de molt llarg a curt, fins a canvis realment de residència, lloc, gent amb la que conviure, de barri, zona, hàbits... m'ho prenc amb molta filosofia i intento aprofitar-ho molt tot, somrient a qualsevol problema que se'm plantegi, de tristors ja n'hem passat prou, i no en vull pas cap més.

Ara la casa està de cap per avall. L'habitació ja fa eco quan parlo, símptoma de la seva buïdor. Fa més fred del normal. Els mobles ja no m'escalfen, molts d'ells ja no hi són. Començo a adonar-me'n de que això va de debò i per sort no són pors el que em recorre. És, simplement, curiositat pel que esdevindrà en aquestos pròxims dies. L'únic que vull és tenir un espai on poder estar agust amb les meves petites coses, on poder estudiar, dormir, xerrar. Tant sols vull viure i poder abarcar tots els objectius que m'he proposat, pertò dubto que tot sigui possible. Tantes coses vull fer i de tant poc temps disposo...

El moment més xocant d'avui ha estat al despenjar la senyera de la pared i veure la pared blava de darrera. Al girar-me he vist que tota la resta d'habitació es tornava a veure blava, com era inicialment, i me n'he adonat del que estava fent, de debò. Ha estat un moment indescriptible. He posat música de fons i, com sempre, la música que m'ha acompanyat era "Tornar a començar" de Sau.

Crec que em costaria comptar quants cops he fer un tornar a començar en la meva vida. Això si. Cada cop que ho he fet aquesta cançó m'ha envoltat i m'ha donat forces per no tenir por, no deixar de somriure, i afrontar qualsevol cosa que em fes por, dubtar, o recular.

Escoltant aquesta cançó el sentiment de nostàlgia s'ha convertit en un sentiment d'il·lusió i ganes de fer aquest pas. Amb ma mare hem estat fent tot de caixes i recordant algunes coses fins i tot. He trobat un casset de l'any 1981 que era una gravació de mo'n germà, de ben petit. Ara té 27 anys, pel que llavors tindria tant sols uns 3 anyets.

Era la òstia, se m'ha kedat una cara! He agafat objectes que m'ha regalat gent que encara m'estimo molt, molts d'ells que fa temps que no veig. Algun quadre, una foto, algun detall que em van portar d'algun viatge. He ordenat algunes cartes. He vist també el diari que vaig escriure durant tot l'estiu passat, (Aquest no l'altre, l'estiu del 2004), on hi vaig escriure quasi cada dia! i així un munt de coses...

Ha estat inexplicable, i en fi. Entremig d'aquest pas cap a una vida nova, reflexiono sobre el que m'ha vingut, i penso en el que potser vindrà, però això si! no deixem que els plans futurs facin que deixem de viure el present, sigui el que sigui...

... sempre es pot somriure, mai hi ha cap excusa per deixar de fer-ho, mai.

Uri.

Pd: D'aqui un record a Sau, i a en Carles Sabater, que sempre es trova a faltar. Aquell 12 de febrer, a les 2 de la matinada (ja dia 13), se'n va anar. El dia següent, dissabte 13, jo tornava de perdre un partit i, un cop a casa em van dir la mala notícia. No m'ho volia creure... fins que vaig encendre la Tv i em trobo una fotografia que ocupava tota la pantalla de'n carles i la notícia. Vaig trucar a un amic i al sentir la seva afirmació vaig exclatar a plorar fins que se'm van acabar les llàgrimes.

Tota una vida escoltant un grup perquè just quan pots començar a anar de concerts el grup s'acavi. Per sort, en Pep segueix fent de les seves i els que l'escoltem el seguim, i l'estimem amb el Carles o Sense. He cantat tantissims cops cançons de sau, tants!! i sobretot escoltat. Amb tant sols 8 anyets cantava Boig per tu a la noia que pensava conquistar, mai va donar resultat. Tot s'ha de dir, que la culpa no era de la cançó... fa poc he fet una cançó en homenatge a en Carles, espero, algun dia, poder-la tocar en un concert i així retre-li un homenatge de la manera més humil que puc fer, de la mateixa manera que ho feia ell, cantant i deixan-t'ho tot a dalt de l'escenari. Per sort, va ser darrera d'aquest quan ens va deixar.

Fent-me pensar

2005-12-28T02:04:00.000+01:00

He estat indagant per internet i he xafardejat el blog d'una amiga de la facultat, la Anna. He trobat que ha escrit un text que m'ha fet pensar molt. Serà Anna que sóm igual de ratllats... ara mateix escolto una cançó que tu mateixa em vas recomanar, i la qual també he escrit en el meu blog un parell de textos més avall, la de "Si Peter Pan viniera" del mestre Ismael Serrano. Mira que l'havia escoltat alguns altres cops, però mai hi havia prestat suficient atenció com per adonar-me del que deia fins que me la vas comentar.

Sota aquesta imatge ha reflexionat, si heu anat un moment a la seva web, sobre moltes coses. Primer, Anna (en comptes de contestar-te en el teu blog he decidit fer un text directament en la meva web, ale...) parles sobre la gent que està aqui realment o la que està de pas.

Molts cops he reflexionat sobre això i he pensat en una metàfora que m'ha ajudat. La vida la podem entendre com una autopista. Nosaltres circulem per el carril del mig. Mentres anem circulant per l'esquerra passa la gent que la veiem córrer ràpid i la perdem de vista ràpidament. Aquesta gent pot ser que no ens aporti res o pot ser que realment circuli a una velocitat semblant a la nostra i just abans d'eprendre el seu camí ens aporti quelcom, un petit detall, un petit moment, que ens pot ajudar molt a encarrilar el nostre camí.

Altra gent circula per la dreta són els cotxes més lents. Aquests poden estar una bona estona al nostre costat, poden estar etapes o potser tota la vida. Potser, també, que ens cedeixin el pas quan volguem canviar de via o d'autopista, quan volguem canviar de vida, de lloc, de relacions. Pot ser que aquests surtin per la pròxima sortida amb nosaltres i ens acompanyin per altres autopistes, potser que surtin a la mateixa que nosaltres o que esperin a la pròxima sortida.

Crec que tant uns com altres sóm importants, però està clar que una bona amistat demanda paciència, temps, experiències i coneixement sobre l'altre persona. Això vol dir temps.

Anna, dius que "si miras más allá de tu centro, ves que quizá uno mismo tampoco no es amigo/a de todas las personas con las quales te llevas (mejor o peor, peró te llevas)", i "yo no dejaba de ser una de esas personas egoistas que piden a los demás lo que ellas mismas no dan". Com ben dius després, el fet de donar-te compte d'això ja és un gran pas. Molts cops demanem moltes coses i si no ens les donen podem pensar mil begenades, fins que ens n'adonem que sóm nosaltres els primers q ue no proporcionem aquests detalls. L'error està en esperar de la gent el que tu donaries. Perquè cadascú demostra els seus sentiments de manera molt distinta i no es pot jutjar l'apreci o el comportament dé ningú sense saber aquesta característica. Hi ha gent que li agrada regalar coses materials, altra gent no ho pot fer. Hi ha de tots tipus. Hi ha gent que ho pot fer però no li surt de dins, i altra que li costa però ni que sigui un petit detall se'l curra. Altra gent que prefereix fer un cafè el dia menys esperat i aquest és el seu regal...

Com una excusa que dius, que és veritat... sempre es pot pensar "com que tothom ho fa, no passa res". Llavors apareix la mama i diu "si es tiren tots per la finestra, tu t'hi tiraràs?", i ens hem de callar. Però per sort o per desgràcia tots ho pensem i aquesta és una excusa universal que ens ha estalviat més d'una menjada de tarro, o m'equivoco?

També, com en algun text d'aqui avall he esmentat... hi ha massa coses que tant sols el pensar que les fem nosaltres fa que ho passem malament, pel que també està bé pensar que sóm humans i que tots partim d'un mateix patró, més o menys definit, però és així.

Ja que et comento aquest text, aprofito per saludar a la gent de la classe de la universitat que en aquests moments estaran estudiant i... bah! però que dic.. si sóm tots uns gansos!! En la foto hi ha uns dels cracks de la universitat, tampoc revelaré el seu nom, ja que potser tenen copyright. Però si els troveu pel carrer aneu amb compte perquè poden ser perillosos. Sobretot el de primer pla. El mestre marc, l'amo de la Folloneta, vull dir... la Niña, l'habitacle en el que ens trobem. És una furgo si, quina història té aquesta furgo on hem fet algun furgollón. Ben aviat argumentaré i faré aquesta història més extensa... continuará...

Vaja, després d'aquesta dedicatòria marxaré a dormir que ja és tard.

Fins la pròxima ratllada! Qui tingui el que s'ha de tenir per escriure'n alguna ja pot afegir algun comentari, però si ho fa, que sàpiga que ha de tenir una certa mancança intel·lectual com els que hi ha en aquest blog, no sigui que els nostres arxius cerebrals es colapsin!!

Gent, no deixem de somriure!!

Uri.

Records, temps... no estem sols.

2005-12-27T20:27:00.000+01:00

Perquè ens enrecordem perfectament d'una pel·lícula que va durar 3 hores i que vam veure potser farà anys, i no recordo en absolut que vaig fer durant 3 hores en un dia en concret de la meva vida. És a dir. El Rey León el vaig veure fa molt temps, molts anys, però me'n recordo perfectament del que vaig fer en aquella estona mentres mirava el film, o de què anava la pel·lícula.

En canvi, per exemple, si faig memòria no recordo pas que vaig fer de 16:00 a 19:00 el dia 22 de gener de l'any 1999 (i la pel·lícula la vaig veure alguns anys abans).

Perquè això? Crec que infravalorem molt menys el nostre temps. No crec que el temps mai sigui perdut, ni que sigui estirat en un sofà.

En poques ocasions tenim temps per estirar-nos al sofà una bona estona. També pocs són els dies que, sense cap despertador, el nostre cos se'ns aixeca sol a les 14:00 del migdia. Llavors passa que ens sentim malament. Pensem en el què podriem haver fet: hauria pogut estudiar, hauria pogut fer feina de casa, hauria pogut sortir a passejar la gossa... a més ara ja no puc esmorzar, i hauré de dinar directament. Sento que he perdut el matí, i et sents inútil.

Hi ha persones que basen la seva vida en fer panxing i cap problema, i hi ha altres, les quals, quan fan panxing un parell d'hores cada un parell de mesos ja se senten inútils.

Quin abisme, no?

Molts pensem que sóm els únics a qui passa això. Parlant descubreixes que no, que no estem sols, i que això és quelcom força general. Hi ha moltíssimes coses, actituds o actes nostres que ens fan sentir egoïstes o que anem al nostre rotllo. Llavors reflexionem i ens sentim malament, l'autoestima baixa i el pròxim cop actuem per no tornar-hi. El problema? que això li passa a tothom, el que passa és que uns s'analitzen massa i es troben defectes que pensen que tant sols ells els tenen, i no és així. Tots tenim moltíssimes coses en comú que ni ens imaginariem!

No us ha passat mai que algú us diu quelcom però li dius: "com?", perquè t'ho repeteixi, quan ho hem entès perfectament? Jo més de petit me n'adonava i després em jutjava a mi mateix. Em sentia malament i pensava: seràs gilipolles!! Doncs parlant i amb el temps he vist que no estic sol...

Quants cops ens hem fet els dormits mentres algú obria la porta i deia el nostre nom: "que dorms?", i sense cap resposta se'n tornava a anar. Hi ha un troç de la pel·lícula "Salvar al soldado Ryan" que un soldat explica aquest mateix cas amb la seva mare. Ella l'anava a veure a la nit perquè treballava durant tot el dia i quan arribava ell ja era dormint. La dona entrava a l'habitació, preguntava si dormia i ell es feia el dormit, sense saber perquè. Ara, a la guerra, se'n penedia, i desitjava poder tornar a casa per poder oferir a sa mare aquelles paraules que tant ella hauria desitjat sentir com: t'he trobat a faltar, t'estimo... o tantes coses que un nen petit pot explicar a la seva mare.

Per desgràcia això no ho valorem, pel que espero que no ens calgui perdre a ningú per valorar-la.

Valorem-ho ja... que no estem sols :)

A somriure :)

Uri

Si Peter Pan viniera...

2005-12-27T16:10:00.000+01:00

Ismael Serrano

Uno de los finales más tristes que yo jamás leí es el final de Peter Pan

El tiempo pasa y pasa para todos

Wendy crece y se hace toda una mujer
y tiene una niña que se parece a ella
cuando se escapaba con Peter Pan

Una noche, pasado mucho, mucho tiempo
desde la última vez que se vieron
Peter Pan irrumple a la habitación de Wendy para buscarla,
para llebársela de nuevo a Nunca Jamás

Pero el tiempo no pasa en vano
Wendy no es una niña
Cuando él le dice: vengo a por ti
y ella le dice: no des la luz

Porqué dar la luz supone enfrontarse a la jodida cerceza
de que hemos crecido

Alguien entró de golpe en la habitación
y encendió la luz, y nos dimos cuenta
de que casi no quedan niños
De que negamos el derecho a la infancia
a los que la merecen

Si Peter Pan viniera a buscarnos, no den la luz
no vaya a descubrir que le hemos traicionado
y hemos crecido demasiado

Si Peter Pan viniera

a buscarme una noche azul,

que me sorprenda a oscuras.

Por favor, que no dé la luz,

no vaya a descubrir que suelo mentir

cuando juro ser aún ese niño.

Quién le va a contar que la gran ciudad

no dejó ninguno ninguno, ni uno vivo.

Estrellas fugaces, mi más breve instante,

respiran el humo, escuchan el mudo rumor

que nace en sus vientres.

Fueron arrojados al acantilado de la cruel favela,

huyen de las hienas, de escuadrones de la muerte.

Si Peter Pan viniera

a buscarme una noche azul,

que se extingan los soles,

¿dónde diablos te esconderás tú?

Mowgly coserá botas en Ceilán,

no escuchará rugir de noche a Bagheera.

Tom Sawyer reirá tras el humo del crack

si en esta redada logra salvar la vida.

Si Peter Pan viniera

a buscarme una noche azul,

que nos sorprenda a oscuras,

por favor apaga la luz.

Si quieres evitar que en la tempestad

le queme la fiebre de niños ancianos.

Quién le hará entender que al amanecer

cierran con grilletes sus ojos cansados.

Niños que perdí, a los que mentí,

gritan a lo lejos, arañan el hielo de la luz de la mañana.

Niños con espinas, con cuencas vacías,

que te lanzan piedras,

tiñen las sirenas de todas las ambulancias.

Nadal?

2005-12-25T02:22:00.000+01:00

Què vol dir nadal? que significa pels que ho vivim en aquests dies? A vegades em sento enganyat i a vegades em sento com un nen en aquestes dates. Sembla increhible que ens haguem de tragar el rotllo de que en aquests dies haguem d'estar més feliços per una puta tradició cristiana que l'únic motiu que té per fer-ho és un engany. Tot i així els nens ho viuen com algo que els motiva per estar contents feliços. Tot producte d'un engany... i? està bé això? millor ho deixem? i tanta gent que ha passat aquestes dates en hospitals, cementiris, al carrer... em sembla tant hipòcrita tot el que passa. La gent envia mails a tota la llista de correu desitjant bon nadal, i d'aquests ni el 90% sap què és de la seva vida. Però fa el fet, envia el mail i queda com un/a senyor/a. Que maco...

He rebut mails de gent que felicitava el nadal amb quatre ratlles. Seleccionava tota la llista de contactes (5% dels quals hi parla sovint o hi té una relació) i enviava aquest mail. No sé si tornar-lo, a vegades no sé si jo fer-ne un d'aquests... però de què serveix? a cas algú em valorarà més per enviar una cosa d'aquestes?

El mateix passa amb els missatges al mvl... desde setembre quasi que no escric ni truco. No vaig poder pagar una factura i encara no ho he fet. He après a estar sense mvl. I això q fa? que si hi ha gent que no reb sms's teus, o no els truques ja pensen que no els estimes o ja no vols saber res d'ells. Això, per una banda m'ha demostrat la gent que valora realment el que s'ha de valorar en la penya, però per altra banda també m'entra un sentiment de malrotllo pensant que l'amistat, en l'actualitat, depèn de si tenim messenger, mòvil per enviar-nos sms's o trucar-nos.

Hi ha gent que si no la truques durant un temps, o no l'envies un sms ja pensa que no l'estimes, que no hi penses, que no la consideres com un/a amic/ga. Collons! fa anys no hi havia res d'això i podries estar un bon temps sense saber res d'alguna persona i quan et trobaves feies com si res, et posaves al dia i cada cop la relació es feia més rica. Això em passa amb poques personeis, que potser estaré un temps sense saber-ne res però sé que quan ens retrobem farem com si res. Trovo a faltar a molta gent. Amics, companys que fa temps que no veig i desitjo que no pensin que per molt temps que faci que no ens veiem o que no parlem, que no penso amb ells. No sóc d'aquests d'enviar Sms's, trucar... potser no demostro el que sento quan penso amb algú, m'ho quedo per mi. En el món d'ara potser s'ha de demostrar, però sóc aixi potser m'ho quedo per mi.

Altra gent no. Quan hi ha temps pel mig i et retrobes costa. La cosa costa de tornar a arrancar. És com un cotxe que s'ha quedat cal·lat i costa d'arrencar. Però si es vol, es pot. Si s'intenta, tot és tant fàcil com posar-se al dia del temps que fa que no t'has vist amb algú i tant panxos! S'ha de disfrutar i pensar en positiu...

Ara he tornat de fer el sopar de nadal amb la familia. Hem estat fent el sopar de conya amb un pica-pica genial i quin sopar! Lo millor ha vingut després. Hem començat a cantar, explicar acudits i anècdotes divertides. He tret la guitarra (característica meva, ja se sap) i hem estat hores cantant tot tipus de cançons, desde boig per tu, mi carro me lo robaron, estopa, o el fary. Amb el cava tothom ha cantat, rigut i s'ho ha passat molt bé fins el final i m'ha encantat.

Aquest nadal se m'espera força mogut. En aquest primer any a la universitat he conegut gent de tota mena. I potser sóc jo que no acostumo a posar prejudicis a la gent o a intentar mirar tot lo bo que puc... però no hi ha ningú que em caigui malament dels 80 i escatx que sóm a la classe. Fa poc vam fer un sopar els que més ens fem i va ser increhible. Parlant de la uni... m'he de posar a fer feina ja mateix o em donaran pel sac!!! Aquest nadal es presenta ple de projectes. Els pastorets, més la obra de musikals i la altra que es diu "Balada de tres innocents" que faig un paper curtet. El grup "Lío" amb la lidia i un nou en el que potser em pillaran tant sols de cantant...

Teatre, música, universitat, amics, familia, feina... feina. El centre obert. Desde setembre que hi treballo. Portem, jo amb la Judith i la Carol (2 educadores del centre) uns 18 nanos a un centre obert a Sant Adrià del Besòs. És una feina força dura però la recompensa la vaig tenint poc a poc quan veig que cada dia que passa formo un granet més de sorra allà dins. Els nens són força problemàtics. Families desestructurades, falta d'àbits, d'educació, civisme, manera de comportar-se, respecte, i un llarg etcètera de mancances que tenen cadascun d'ells. Jo vinc d'un esplai """" normal """" (entre moltes cometes.. perquè.. qui és normal?) en el que no hi ha cap diferència el tracte o la feina que s'ha de fer en un lloc i en un altre. L'esplai ajuda als nens a acabar-se de perfilar. El centre obert els crea i els ensenya desde 0 i aquesta és la nostra tasca.

No sé quant temps hi estaré en aquesta feina, ja que potser al febrer-març ho hauré de deixar per incompatibilitat amb la feina de l'estiu, el càmping. Però intentaré seguir perquè aprenc molt. Hi ha dies molt durs en els que he pogut acabar plorant, però poc a poc me'n vaig adonant del què aconsegueixo i no tant sols això.. sino el que jo mateix aprenc d'aquesta experiència...

És nadal. Comencen les festes i els dies de vacances que crec que els tindré tant o més plens que els dies de curs...

Ja fa 3 hores que sóm a 25 de desembre... i el cor? que en farem del cor?...no parlo del Cor de la ciutat. Parlo del meu cor. Poc a poc vaig descobrint que la pared que hi he posat desde fa un temps comença a obrir-se i a encaminar-se cap a un nou destí. Tot i així encara hi ha tants temors i dubtes... potser no cap a cap altre persona, sino cap a mi mateix. Les experiències passades m'han fet patir. He fet patir a altres persones i això no ho vull repetir ni per mi ni per ningú. El ser impulsiu, o pensar massa les coses, o el sentir quelcom i no voler veure-ho, amagar-ho... ha fet que en un futur en sortís escaldat. Un error que no vull tornar a repetir. Vull saber segur el que vull, però qui ho sap amb tanta certesa?

M'estic enamorant? això és l'amor? què és? Aquell de quan tenia 15 anys? o l'amor no té edat? potser ara ho sento de debò. Però hi ha obstacles, dificultats que s'hauran de superar en el cas de que sigui de debò...

Per ara vaig fent, vaig sentint i vaig actuant tal com sento...

Per això mateix avui he escrit això, perquè em venia de gust...

Continuem somrient!

Uri.

Dia d'ahir

2005-12-09T03:17:00.000+01:00

Cada dia odio més la informàtica. He descrit tot el dia d'ahir, que no té desperdici, ocupant línies i línies durant molta molta estona i se m'ha borrat tot. Ara són les tantes i no em veig en cor de repetir-ho tot i ja hauré d'anar a dormir. Tot i això diré que va ser un dia per enmarcar.

Vaig començar-lo al meu ex-institut saludant a antics alumnes i professors. Després vaig anar cap a la zona universitària on havia quedat per dinar amb la Marta de Vilafranca i uns amics. El miquel em va acompanyar tot el viatge, vaja crack. Allà vam anar a jugar al bowling, désprés a dinar a la facultat de física i química de la UB, després un altre cop al bowling, i tot seguin vam fer un cafè amb el Joan, el xicot de la marta, a Sants fins que vaig tirar cap a fabra i puig on havia quedat per sopar amb una altra gent. Vam trobar un restaurant que tant sols tenien mitjos entrepans, plats minúsculs de patates braves i borratxos com a clients. Tot seguit vam anar al concert d'Obrint pas on, després de que l'aforament limitat arrivés al seu extrem, ens roxéssin a tots amb gas lacrimogen perquè no avancéssim. Ho vam aconseguir i vam poder entrar. Tot seguit faltava beguda i vam anar al cotxe. En tot això vaig trobar gent del barri, gent de la facultat i vam tornar a disfrutar del concert d'Obrint pas.

Vam acabar a les tantes amb un subidon i un mareig que no el puc descriure, i sort del cotxe del guillem que em va portar fins la porta de casa.

El concert realment va ser genial, sense comentaris.

La cosa va ser semblant a la foto, però amb una carpa i la gent amb els ulls roixats de gras lacrimogen. Com que hi havia aforament limitat, hi havia més gent a fora que a dins, i al trencar la balla que ens impedia passar els segurates van actuar de la millor manera que els seus cervells els deixaven... tots plorant, penya amb els ulls inflats. Tot i això ens vam motivar encara més i vam aconseguir entrar tothom perquè van acabar obrint les tel·les de la carpa...

Això és una manera ràpida i odiosa i curta de descriure un dia. L'important són les converses i amb la quantitat de gent que vaig poder estar en un sol dia i la quantitat de coses que vaig fer. Tot menys estudiar i passar per casa per abrigar-me, amb el conseqüent fred a la nit... XD

En un altre moment tornaré a escriure el què realment importa, almenys amb això ho recordaré tot un altre dia.

No sé perquè, però necessito escriure't. Sento que et trovo a faltar i que em cal explicar-te les meves coses, i sobretot, necessito saber que estàs bé, que t'ho estàs passant bé i que em troves a faltar ni que sigui una petita part del que ho faig jo.

Fins ben aviat.

Uri.

De viatge

2005-12-07T00:57:00.000+01:00

De viatge avui has marxat però dintre de poc et tornaré a veure. Poc a poc vaig sentint que quelcom creix dins meu amb més força que mai. Aquesta "alguna cosa" que em corromp per dins no té nom. Si en té, segur que és el teu, però a part d'això, que està clar, cal que identifiqui que és exactament això que passa per dins meu i fa que senti aquest formigueig cada cop que t'he vist, quan t'he notat, o simplement, quan he pensat en tu.

No és fàcil. La gent tendim a no poder dir o fer el que sentim o pensem que voldriem fer. I la resposta al perquè d'aquesta negació és la societat, les males llengües o, simplement, les opinions de la gent que ens envolta que poden fer que ho passem malament. No et puc agafar de la mà, encara gràcies que les mirades no es veuen a simple vista com si d'un raig làser es tractes. Ja seria el colmo!. Quants cops t'he vist entre la gent i la meva mirada ha travessat un espai ben llarg per arribar al seu destí, els teus ulls, que em miraven de la mateixa manera que desitjava fer-ho jo.

Ho hem parlat tantíssimes vegades. Ahir per fí vam fer un pas que sabíem que haviem de fer. Estic molt content ja que ara ja no estem sols davant del món. En el fons ben poc m'importa el món. Jo sé el que vull i tot i una certa incertesa que podem trobar perquè són joves i en el fons ningú té les coses clares, tiro endavant i aposto per quelcom que fa tant sols quatre dies ho hauria deixat per utòpic. Ara de cop és real, increhible, únic.

Recordes aquell dia? quin fred que feia. Vam pujar el camí que ens va permetre perdre'ns com tant desitjàvem. Vam arribar a dalt i vam entrar a la nostra perdició. Un lloc on ningú ens podia molestar, on tant sols els dos sabíem el que hi havia i conxieiem les mirades de la gent, no fós que algú ens fes despertar. Quines fotos... estaves tant maca...

És tot tant difícil i el futur és tant incert. Sabem el què hi ha, sabem a què ens enfrontem. Ens trobarem molts impediments, molts perquè's i moltíssimes coses a valorar, però, tot i així, si és que va de debò, val la pena...

... no creus?

Fins aviat :)

Uri.

Després de tot...

2005-10-17T10:58:00.000+02:00

1:48 de la nit. Futur dia 17 d'Octubre de 2005. Feia tant de temps que no escrivia... avui he estat llegint aquest petit apartat que em tinc dedicat desde fa tant de temps i la veritat és que se'm fa extrany que jo escrivís tot això.

No crec que hagi canviat en sí, però el que si ha canviat és la meva vida. La gent del meu entorn, els meus espais, les meves il·lusions, motivacions, el dia a dia... tot ha evolucionat d'una manera impressionant, creant un real vèrtig quan em poso a pensar-hi...

És curiós com pot canviar la vida en un no res. Hi ha cops que penses que tot ho tens ben encaminat, arreglat. Tot està al seu lloc i el camí és intocable. De cop veus que no, que no hi ha draceres i el que sí que hi ha són trencalls i desviacions. Involutàriament n'acabes agafant una. I els altres? la resta de gent agafa la mateixa que jo? Pot ser que així sigui. Si no és així aqui hi ha un trencament de mons que s'ha d'acceptar com a tal. Però ja passa això? No és pas fàcil... Estic en plè inici de la carrera universitària que fa tants anys desitjo cursar. Ho he aconseguit... últimament, en els darrers 2 mesos la meva vida ha donat un gir sobtat en molts sentits. Costa d'assimilar-los tots plegats, però d'han d'acceptar i tirar endavant. Hi ha quelcom que crema dins meu? alguna espina clavada?... Si. Pq enganyar-me.

Un dels problemes que ara em preocupen són l'economia de casa... no està fina, i fa ràbia que les peles hagin de causar tants mals de caps, tant patiment, tant malestar... tret aquest concepte, en la meva vida tinc poques espines clavades... Només hi ha una. Una persona que desde fa poc temps s'ha distanciat de la meva vida. Sé que no ho ha passat bé, ni ho està passant bé, vaja, potser.. perquè no ho sé. Jo pertanyo la seva llista d'ignorats del messenger, i això suposo que és bo. Necessita no saber de mi en un temps, però reconec que em fa mal, molt mal, pensar el que aquesta persona deu estar pensant de mi, quan en el fons... és tot al revés. Tot el que pensa que he fet, les meves intencions, els meus propòsits.. són tant al revés del que creu, que em fa ràbia, i em sap molt greu.

M'encantaria poder estar aprop d'aquesta persona. Sabent sovint com ens va i poder-ho compartir en persona... però per ara això no és així. Jo em moro de ganes però sé que no pot ser... i per l'altra banda, estic d'"ignorat"... Ja seguiré explicant koshetesh...

Per ara, no perdem el somriure, això mai siusplau...

Uri.

Nit de pluja solitària, tranquil·la...

2004-12-04T22:21:00.000+01:00

Són les 21:26 del dissabte 4 de desembre. Desembre, ja? Sembla que va ser fa tres dies quan començava l'estiu i marxava al càmping... dos dies fa que vaig arribar d'allà, i sembla que va ser ahir que va començar el curs... i ja estem a desembre? sembla increhible...

En aquests 3 mesos de post-càmping, han passat tantes coses. Allà vaig conèixer, entre tanta gent, al Pau, una de les persones que s'han convertit en un dels pilars de la meva vida actual, amb el que també comparteix espai l'Edu i la gent relacionada. Juntament amb amics anteriors al càmping, com l'Alba, el Joan, etc... hem creat una colla que a vegades em sembla impossible. Mai havia tingut una gent així, amb la que puc confiar, parlar, el que faci falta... i avui us trobo a faltar. Tots esteu d'excurció, aprofitant aquest pont, i jo m'he quedat per estudiar, a banda pels diners. Tot i que si no hagués hagut d'estudiar ja li poden donar pel cul als Euros, que val la pena!

Heu marxat aquest matí, el que he aprofitat per fer una feina de teatre, descansar... i la tarda he anat a l'aniversari de mo'n germà. Ha anat molt bé, el novio de ma mare ha fet un video-montatge amb fotos que li vam passar, jo li vaig passar les músiques i tal... jo li havia de fer un quadre amb fotos i de tot però no he tingut temps i no li he pogut fer res... he participat en aquest montatge, però tothom l'ha felicitat a ell i m'he quedat menjant-me els mocs.

Era preciós, he vist imatges desde quan mo'n germà va néixer, tota la vida.. fins que vaig néixer jo, i fotos dels dos.. tota una vida resumida en un quart d'hora amb una música celestial.. m'han agafat ganes de plorar, ma mare plorava d'emoció, i altra gent... però no sé perquè les llàgrimes no m'han caigut, he plorat per dins... un altre cop.

Ara m'agradaria poder quedar, poder trucar-vos a algú.. però tots esteu a la excurció.. altra gent està a un aniversari, altra gent també... i si no tinc notícies d'alguns, suposo que em quedaré a casa estudiant una mica, i em posaré a veure una pel·lícula fins que em quedi adormit, per demà aprofitar el dia i poder començar a estudiar l'examen de Filosofia.

A més, ara ma mare i el novio marxen, i em quedaré sol a casa. És una cosa extranya, però em passa un sentiment de tristor per dins, ara mateix, que feia temps que no tenia. En aquests mesos no he parlat de conèixer gent, sempre he tingut plans, algú amb qui quedar, avui no és així, i no estava acostumat, això és el que veig.. i la mostra d'això es que he necessitat escriure-ho en aquest petit apartat...

Dijous que ve tinc un examen de filosofia, i també un treball que em treurà 2 o 3 hores. El dilluns següent tinc l'examen d'Història de l'art, en el que també he d'entregar la llibreta d'apunts sencera, que encara he de començar a passar. El següent dimecres tinc el d'Història, també amb tots els exercicis.. encara he de passar la meitat: Resumint.. que tinc feina per dies, per resumir, escriure, passar a net, buscar, i sobretot... estudiar com mai.

Espero poder treure foradets d'aquest temps per fer algun cafè amb la gent que més m'estimo i més tinc ganes de saber d'ells, ja que si el temps s'aprofita es pot fer tot.

Ara està plovent força, i potser algú em diu de quedar, tot i que amb aquesta pluja no sé si estic jo per sortir de casa i haver de tornar a les tantes tot xop, potser em convindria quedar-me aqui calentet, descansar, i demà posar canya a la feina que he de fer, que no és pas poca, no pas...

Escolto la cançó "ara" de lax'n'busto, i diu "Ara que no et tinc al meu costat sento que m'han pres un tros de món, ara és quan em perdo en la foscor, ara que no hi ets, no... Ara és quan voldria despertar, ara és quan més et trobo a faltar, quan tinc por, quan més por em fa la por.. quan em poso a prova el teu amor, és difícil ser un mateix quan tu no hi ets", amb això parlo de tots vosaltres, amics, companys, que us trobo a faltar.

Demà potser veuré algu de vosaltres, a altres potser fins dimarts o dimecres, qui sap... espero ansiosament rebre notícies vostres, saber que esteu bé, saber que tot i la pluja us ho esteu passant com mai, i tenir la certesa que dins aquesta festa deixeu un petit raconet per pensar amb algú que tant us estima, jo.

Bona nit, estigueu on estigueu.

Uri.

Text...

2004-11-15T15:34:00.001+01:00

He rebut aquest text per internet, i vaja... potser et pot fer pensar:

Fa mal estimar i no ser correspós, però és més dolorós estimar a algú i no trobar mai el valor per dir-li a aquella persona el que sents. Pot ser que Déu vulgui que coneguem a unes quantes persones equivocades abans de conéixer la persona correcta, per què al final, quan la coneguem, poguem estar agraïts per aquest meravellós regal.
Una de les coses més tristes de la vida es quan coneixes a algú que ho significa tot i tot només per adonar-te'n que al final, no era per tu i l'has de deixar anar.

Quan la porta de la felicitat es tanca, una altre porta s'obre, però a vegades mirem tant de temps a aquella porta que es va tancar, que no sabem veure la que s'ha obert just al nostre davant. És cert que no sabem el que tenim fins que ho perdem, però també és cert que no sabem el que ens hem estat perdent fins que ho trobem.

Donar-li tot el teu amor mai és segur de que et correspondrà, però no esperis que et correspongui; només espera que l'amor creixi al cor de l'altre persona, i si no creix, sigues feliç per què ha crescut en el teu. Hi ha coses que t'encantaria escoltar, que mai escoltaràs de la persona que t'agradaria, però no siguis tan sord per no escoltar-les d'aquell que t'ho diu des del seu cor.

No diguis mai adeu si encara vols tractar. No et donis mai per vençut si sents que pots seguir lluitant. Mai diguis a una persona que ja no l'estimes si no pots viure sense ella.

L'amor arriba a aquell que espera, encara que l'hagin decepcionat; a aquell que encara hi creu, encara que hagi estat traicionat; a aquell que encara necesita estimar, encara que li hagin fet mal; i a aquell que té el coratge i la fe per construir la confiança de nou

El principi de l'amor és deixar que aquells que coneixem siguin ells mateixos, i no tractar de fer que s'assemblin a nosaltres, per què a les hores, només estimarem el reflex de nosaltres mateixos en ells. No miris per l'exterior, aquest et pot enganyar; no miris per les riqueses, per què aquestes es poden perdre; mira a algú que et faci somriure, per què només un somriure fa falta per què un dia negre, brilli. Espero que trobis a la persona que et faci somriure....

Hi ha moments a la vida que trobes a faltar tant a algunes persones que voldires treure-les dels teus somnis i abraçar-les amb totes les teves forces. Somnia el que vulguis somniar, ves on vulguis anar, sigues el que vulguis ser; per què només tens una vida i una oportunitat per fer les coses.

Les persones més felices no sempre tenen el millor de tot; només treuen el millor de tot allò que troben al seu camí. La felicitat existeix per aquells que ploren, per aquells a qui els han fet mal, per aquells que busquen, per aquells que valoren. Per què només aquests saben apreciar l'importància de les persones que han tocat les seves vides.
L'amor comença amb un somriure, creix amb un petó i mor amb una llàgrima. La brillantor del futur serà basada en un passat oblidat. No podràs ser del tot feliç fins que deixis els teus fracassos i els teus dolors, arraconats.

Quan vas néixer, tu ploraves i tots els del teu voltant somreien. Viu la vida de tal manera que quan moris, siguis tu el que somriguis i els altres els que plorin...

VOLA! SOMRIU! CREIX! PLORA! CANTA! ESTIMA!
PERÒ SOBRETOT........ VIU!!!!!!!!!!!!!

Apa, potser us semblarà molt hipi, utòpic, o ilús.. però pot servir d'alguna cosa...

Siau!

Nit de pensaments

2004-10-20T00:25:00.000+02:00

Que pensar després de notícies que et decepcionen. Hi ha moments en la vida que un es llença a la piscina, la qual pot estar buïda o plena, no? A vegades està buïda del tot, pel que ens fotem un nyanyo al cap, aprenem de l'experiència i tornem a començar. En canvi a vegades està plena, pel que ens hi quedem nadant.

El problema és quan està plena, però amb poc temps te n'adones que aquesta aigua era tant sols un miratge, pel que després la òstia és més gran que si la piscina mai hagués tingut aigua.

Ara pensant, veig que no me n'arrepenteixo d'haver saltat a aquesta piscina, però quan l'aigua et decepciona, i veus que realment no es mereix que t'hi tiris, ja que aquesta aigua té un futur acabant per una desenvocadura en una claveguera, on tant sols espera foscor, mentres jo, fora de la piscina, ja m'asseco aquestes gotes d'aigua que em queden pel cos, que espero que s'evaporin rapid, que pugin als nuvols i que caiguin a algun paissatge lluny d'aqui, al que espero que aquesta aigua no sigui tant falça, i que aprengui a ser més transparent, més neta, més valenta, més solidaria, i sobretot... més persona.

Vaig a beure un trago d'aigua, però de la bona.

Bona nit gent.

No perdem el somriure :)

Uri.

No us deixeu matar

2004-10-06T15:24:00.000+02:00

No us deixeu matar

Vaig conèixer en Pep un dia clar

i em va explicar

Sol a l’habitació

sentia crits

I cops

Cada matí es trobava a sa mare plorant

I el seu pare, rient, feliç

Com si res estigués passant

Taques blaves, liles, morades

Sembraven la seva pell

Rius vermells de sang

corrient pels cabells

Envoltats de cops valents, de covardía

Per algú que no s’estima la vida

Si no ho demostres

hauràs de callar

Si no et mata

No pots denunciar

Deixa’t matar i deixa’t violar

Tants cops com ell vulgui

Nosaltres ni ningú podrà actuar

Tant sols podrem mirar

Aquell dia clar

En Pep la va enterrar

M’ho explicava plè

De llàgrimes de sang

El seu pare, doncs,

després d’haver complert

per sentir-se fort, valent

Va somriure i va sortir corrents

En Pep al veure’l

no va saber que fer

Tenia la mare al costat estesa, morta

Deixant enrere una vida forta

Per ell tot ho havia fet

Tant sols dos anys tancat

La llum va veure aviat

Doncs no van fer mai cas

A la veritat

Reflexionant, només podem dir

Davant d’aquest destí

Surtiu corrent, crideu-ho al vent

Com mai vau cridar

I si pot ser, no us deixeu matar.

Oriol Bardia, 5 d'octubre, 2004.

Aquesta cançó la vaig escriure ahir dia 5 mentre tornava amb bus cap a casa. El missatge és prou clar. Simplement una lletra que posaré en música per cantar-li a alguna dona que ho necessiti, o a algun home que hagi de reflexionar i pensar en un altre cami, una altra manera, de satisfer la seva pròpia covardia i inseguritat que enfocar la seva impotència davant d'ell mateix a algú altre que no s'ho mereix.

Cuideu-vos i sigueu valentes.

Aquests homes sí que es mereixen perdre el somriure.

Vosaltres no, cuideu-vos :)

Uri.

Diumenge nit. Tranquil·litat.

2004-10-04T00:11:00.000+02:00

Són és 0:15 del passat diumenge 3 d'octubre. Acabo d'arribar de passejar la gossa i m'ha passat un pensament pel cap que m'ha omplert de nostàlgia, records, però amb un somriure ben marcat a la meva cara.

He passejat pel carrer on visc ara, que encreua amb el carrer mari. En aquest carrer vaig viure desde que tenia 1 any fins als 11, quan vam traslladar-nos a viure a Horta. Als 18-19 vaig anar a viure a casa mo'ns avis 3 mesos (del març-abril al juny-juliol del 2003), i ma mare i jo vam començar la vida al carrer on sóc ara, al costat d'on vaig viure 11 anys quan era petit.

He tornat als meus inicis, a la meva infantesa, i caminant per aquest carrer m'han vingut una colla de records, corredisses d'un nen petit per aquests carrers amb algun amic, amb la pilota, amb el gos que tenia en aquell moment, el Bach, amb la familia, etc. Moments, edat, en el que tot, o quasi, era una flor de color rosa, un cel sempre blau, un dia sempre assolellat, el sucre sempre era dolç, sempre somreia, etc. Ara és quan ens n'adonem de que no sempre les coses són així, pel que anem madurant i anem trepitjant de peus a terra poc a poc i comencem a veure les coses tal i com són, per el que no hem d'intentar que la sal deixi de ser salada.

Que vull dir? Que sempre podem aprendre d'aquest nen que tant sols ho veia tot de bon color, perquè no hem de perquè canviar-ho. Podem aprendre d'aquest nen i mirar les coses amb un somriure.

No existeixen les tristeses, ni la mala sort, ni el mal humor, tot els ho fem nosaltres per no mirar les coses amb un somriure.

Que ens diuen una mala notícia? és el que hi ha, conseguirem res posant-nos tristots? parlem de la mort.. hi ha moltes tribus que se la prenen com una part més de la vida, com algo que toca, com el que es menja un plat de macarrons. Pel que desde que neixen ja ho saben i ho tenen en compte. Nosaltres no, nosaltres vivim sense fer-nos la idea pel que quan algú pròxim a nosaltres mor ens enfonsem, perquè si aquesta persona l'hem convertit en un pilar bàsic de la nostra vida (mare, germans, familia, amics, novia, etc.), al caure ens caiem nosaltres també. Aquestes tribus fan que el seu únic pilar siguin ells, i quan passi una desgràcia com aquesta s'ho prenguin com: Algun dia havia de passar, ara em toca a mi tirar endavant, que hi farem? i a seguir somrient, perquè del contrari mai farem res.

Hem d'aprendre a que l'única cosa que tindrem SEM-PRE en aquest món som nosaltres mateixos. Ni la roba que portem, ni la casa, ni els amics, ni la novia, ni la familia, no hi ha res segur, mai saps el que pot passar, pel que la nostra felicitat no pot dependre de ningú. El que sempre ens acompanyarà 100% és el nostre cos, la nostra ment, nosaltres, pel que ens hem de mantenir en aquest únic pilar bàsic, i confiar amb nosaltres mateixos.

Això no vol dir que li restem importància als demés, això no és així. Aquest no han de convertir-se en un pilar bàsic nostre, però si podem ajudar-nos a crear petites ajudes, poden fer que el nostre pilar sigui més fort, però la paret mestre sempre hem de ser nosaltres, i no dependre de ningú.

(Jo molta boca, eh? això és teoria.. arribar a aconseguir-ho és diferent..)

Els de la societat sobretot urbana(i altres, clar), ens mirem el món d'una manera tant egoïsta i inútil...

Avui una persona m'ha explicat que un nano d'àfrica va venir aqui farà un parell d'anys per operar-se dels ulls, ja que s'havia quedat ceg un temps enrera en un accident, i tenia l'oportuntiat de recuperar-se. La seva familia quasi desapareguda, i l'únic que tenia, el seu pare, estava a la guerra del seu país i no podia saber res d'ell. Ara l'han adoptat aqui a Barcelona una familia, i el noi ha recuperat la vista gràcies a la operació a la que es va sotmetre.

Aquest noi com mira la vida? com mira el poder caminar pel carrer sense veure avions de guerra volant per sobre nostre? com veu algú que llença un entrepà a mig acabar a la basura? com pot ser d'important per ell un bolígraf i una llibreta? un got d'aigua? un pis per petit que sigui on tingui un sostre per aixuplugar-se sense tenir por a que exploti una bomba sota de casa teva?

I nosaltres? que és important per a nosaltres? tenir un sou inmens a final de més per comprar coses que no tenen res a veur amb la nostra SUPERVIVÈNCIA? tenir una roba més cara? tenir una casa més gran o més petita?

Que valorem en una persona? que ens valorem nosaltres mateixos? No ens n'adonem que sóm els que més estrés, angústies, menjades de tarro, poca autoestima, etc. tenim? i sóm els que millor vivim, joder, que collons ens passa? No hauriem de tenir dret a perdre el somriure ni a fotre'ns depres per ni un 90% de les raons per les que ens hi fotem!

Que són mes rics a Amèrica? si, mireu quantes armes de foc tenen els nens de 8 anys pel carrer... A Anglaterra i als països nordics tenen més diners? (DINERS, un altre cop), si, però no tenen el sol i la temperatura que tenim aqui, i podria seguir dient mil coses més per aclarir que sóm de les persones que millor vivim en aquest món...

i si algú no ho creu així, és perquè realment es compara amb els que tenen més, i no se n'adona de tot el que té al voltant...

Si ens n'adonéssim, MAI perdriem el somriure, que ens faria veure totes les coses que tenim al voltant d'una altra manera...

N'estic segur...

No perdem el somriure :)

Oriol Bardia.

0:37 (futur dia 4-10-2004)

Endinsat dins de records d'esperança

2004-09-24T01:57:00.000+02:00

No s'entén perquè a vegades fem coses que no volem, i el que realment desitjem fer no ho fem, o si mes no, ens costa tant!

El curs ja ha començat, ja m'he endinsat en ple dins els estudis d'aquest nou any ple de propòsits, ple d'ilusions, de projectes... tanta gent que he descobert nova la que encara vull descobrir, gent que farà uns mesos que conec, altra que tant sols fa 1 setmana que he descobert amb la que he tingut l'oportunitat de tenir grans converses... tanta gent que t'omple cada dia, de la que vull saber com estan, com els hi va la vida.. poc a poc descobrint coses noves, anant aprenent, rectificant, de tant en tant cagant-la i gràcies a això aprendre...

També hi ha gent que veus que no et donen el que esperaves. El problema és que a vegades esperem de la gent el que fariem nosaltres, esperem de la gent molt i a vegades no és sempre així per el que ens emportem un xasco... hi ha gent que et pot haver fet alguna putada, i jo penso: Òstia, akesta persona segur que no m'ho tindria en compte... i jo ke sento? tampoc.. doncs no li tinc en compte, però que volem a canvi? volem res? no! tant sols poder seguir una relació, una amistat, i de mentres, mentres que tu allargues aquesta mà a qui en algun moment te la va treure, aquesta persona et torna a demostrar que no vol la teva, pel que acabes enretirant la mà... amb la posterior decepció que t'ajuda a comprendre que no podem demanar o esperar dels altres el que a vegades fariem nosaltres...

...esperar = decepció...

Potser no sempre serà així, no exagerem... també hi ha els bons amics, els que t'estimes de veritat que saps que mai et fallaran, amb els que de tant en tant et pots permetre el "luxe" de tenir algun pique, ja que saps que a la mínima que puguis ho solucionaràs, oblidaràs tot el que ha passat i seguiràs endavant "Codo con codo", gent que t'estimes desde fa tant... amb la que a vegades pots passar males èpoques, o distanciar-te una mica perquè has marxat, o per gent nova, o pel que sigui.. però saps que sempre la tindràs allà, i sempre hi estaré, també..

En aquests moments ho passes malament, molt malament.. no saps que pensa l'altre persona però intentes que pensi el mateix que tu, que segueixes sent el mateix de sempre, i el que passa no és producte de confusions, de conversese pendents que encara no han arribat... i desitges que arribin ja... per solucionar-ho i poder fer aquella abraçada que tan annel·les...

Seguiré esperant... tot i que, encara no sé, no, no, com et diré que...

No perdem el somriure del bon color!

Uri :)

Setembre de canvis?

2004-09-08T22:54:00.000+02:00

Molt bones nits! Són les 0:28 del futur 8 de septembre, fa una estona he arribat d'assaig del Tomàquet al foment i aqui estic xerrant amb la gent...

Que puc explicar?... tantes coses que no puc escriure aqui, ja que és un lloc public, i hi ha coses que tant sols les puc explicar a certes persones comptades, i a la cara... pel que quasi no puc explicar moltes de les novetats i històries que estan transvoltant al meu voltant, o més que al meu voltant, a sobre meu.

Històries en les que m'hi he trobat endinsat, moltes les he buscat, i ei.. que no vol dir que siguin negatives, al revés... si d'aquest estiu no en puc treure res de dolent!

Un estiu, 2 mesos.. convivint 24h al dia amb una gent... inexplicable, uns currantes com jo en aquell càmping que m'ha canviat la vida per complet, i ja m'ho deien ja, que tornaria diferent...
Era una convivència intensa, rotllo gran hermano, amb aquella quantitat inmensa de treballadors de tot Catalunya, de Galicia, Andalusia, Dinamarca, Holanda, Sudamerica, etc, etc... i a part els/les guiris i campistes...

Hi ha molta gent que m'ha marcat allà al camping, però els noms que m'han quedat són el Pau, l'Edu, l'altre Edu, la Mar, la Mireia, les Nuries, el Rafa, la Raquel, Tere, Laura, la Neus, la Leonie (Holandesa:P), la Elena de Girona, el Rodrigo, en Sorrell, els d'animació: Jordi, Ditlov (Danès), Naza, Julia, Giulia, Nuria, Jessica, Marta, Sarah, Raquel, Marloes. També el Toni de Granollers amb la Ona, l'Estefano i altres de Granollers com l'Arnau. Gent del super com els Joans, la Eva, la Raquel, la jessica i la Carol (germanes), la Cristina i sa germana que no recordo el nom xD, també les de recepció: la Millarai, Nuria, Cristina, Niko i sa germana també, bua... i tanta tanta altra gent!!!!

Ja veieu... que poca gent no he conegut, no? Cadascú amb la seva història, les seves anècdotes... recordo tantes nits al pub, a la platja sense dormir amb les guitarres, i tota la penya a la disco, amb els cotxes cap als pobles del costat, a Up6, a Paintball... també vaig saltar en Paracaigudes desde 4000 metres!!! i a sobre amb mo'n germà.. que més puc demanar? era un somni que teniem desde feia anys i panys, i per fi es va complir...

Va ser 1 minut de caiguda lliure i 3 o 4 amb el paracaigudes, la terra era rodona, per sobre els núvols, i després d'això.. algo en mi va canviar.

No sé com explicar-ho... em sento tant ple... a part de tota l'experiència, les relacions, converses, etc. el salt en paracaigudes em va fer veure el món tan petit, i em sentia tan gran allà amb tot als meus peus! baixant a 250 km/h vaig pensar en tantes coses i en la gent que m'importa... al aterrar em vaig sentir ple, com si hagués tingut tota la vida un buït a l'estómac i ara fós ple, és difícil d'explicar, d'imaginar...

Ara he tornat, he aterrat a Barcelona amb una mateixa però nova vida, la mateixa vida però com un nou jo... amb tant currículum d'experiències més! no estic amb l'anterior parella, tot i que aquest estiu he tingut alguna que altra història amb les que he après moltíssim, he conegut profundament molta gent.

He après a guardar el rencor quan cal, també l'orgull quan realment és innecessari i no et porta enlloc, a intentar no sentir-te sol quan ho estàs (físicament parlant), tot i que aquest últim propòsit encara hi treballo...

Aquests dies vaig tenir una oportunitat per no ser rencoros, per oblidar el passat, i realment no ser orgullós i fer el que realment volia amb una persona la que considero molt important per mi, i me n'alegro tant... no sé ni vull explicar el cas, ja que els que ho heu de saber ja ho sabeu o ja ho sabreu, i ja stà ;)

Weno, vaig a parlar amb la gent del Msn que els tinc abandonats!!

No perdem el somriure, siusplau :)

Una abraçada. Uri.

I com em sento!?

2004-09-08T10:05:00.000+02:00

Em sento un noi enriquit per experiències, però al que encara li cal molt per treure. Sobre les experiències passades que he explicat en el meu altre blog, parlant d'això, com ho porto ara? a vegades me n'oblido, és a dir.. a vegades ho he aconseguit treure del cap, a la vegada hi ha moments que no hi penso... però hi ha moments que si que hi penso, que m'ho porto al present i m'afecten, caram si m'afecten...

És una lluita constant, de tant en tant, per solucionar aquests problemes del passat que no em deixen a vegades veure'm a mi mateix en claredat en un present.

Seguiré, poc a poc, creient com ho estic fent en mi mateix, i pensar que no estic sol, que aqui tots sóm dolents :)

Un petonàs.

Horitzó.. cap a on vaig, nova vida? COMENCEM!!

2004-09-07T14:09:00.000+02:00

Molt bones!!!

Aquest és el meu nou blog. Vaig començar un blog en una mala època, la direcció del qual és http://barriblog.blogspot.com/ el que he fet fins ara, i ara he decidit començar-ne un altre degut a les noves experiències que m'han vingut totes de cop a partir d'aquests dos mesos d'estiu al càmping La Ballena Alegre 2, on he pogut créixer, on he pogut conèixer a tantíssima gent de la que he après tant i amb la que m'he enriquit tant!!

He decidit començar.

Aquest post el deixo així, ja que he de marxar, seguiré...

Fins ben aviat!

Uri.