Fent-me pensar

He estat indagant per internet i he xafardejat el blog d'una amiga de la facultat, la Anna. He trobat que ha escrit un text que m'ha fet pensar molt. Serà Anna que sóm igual de ratllats... ara mateix escolto una cançó que tu mateixa em vas recomanar, i la qual també he escrit en el meu blog un parell de textos més avall, la de "Si Peter Pan viniera" del mestre Ismael Serrano. Mira que l'havia escoltat alguns altres cops, però mai hi havia prestat suficient atenció com per adonar-me del que deia fins que me la vas comentar.

Sota aquesta imatge ha reflexionat, si heu anat un moment a la seva web, sobre moltes coses. Primer, Anna (en comptes de contestar-te en el teu blog he decidit fer un text directament en la meva web, ale...) parles sobre la gent que està aqui realment o la que està de pas.

Molts cops he reflexionat sobre això i he pensat en una metàfora que m'ha ajudat. La vida la podem entendre com una autopista. Nosaltres circulem per el carril del mig. Mentres anem circulant per l'esquerra passa la gent que la veiem córrer ràpid i la perdem de vista ràpidament. Aquesta gent pot ser que no ens aporti res o pot ser que realment circuli a una velocitat semblant a la nostra i just abans d'eprendre el seu camí ens aporti quelcom, un petit detall, un petit moment, que ens pot ajudar molt a encarrilar el nostre camí.

Altra gent circula per la dreta són els cotxes més lents. Aquests poden estar una bona estona al nostre costat, poden estar etapes o potser tota la vida. Potser, també, que ens cedeixin el pas quan volguem canviar de via o d'autopista, quan volguem canviar de vida, de lloc, de relacions. Pot ser que aquests surtin per la pròxima sortida amb nosaltres i ens acompanyin per altres autopistes, potser que surtin a la mateixa que nosaltres o que esperin a la pròxima sortida.

Crec que tant uns com altres sóm importants, però està clar que una bona amistat demanda paciència, temps, experiències i coneixement sobre l'altre persona. Això vol dir temps.

Anna, dius que "si miras más allá de tu centro, ves que quizá uno mismo tampoco no es amigo/a de todas las personas con las quales te llevas (mejor o peor, peró te llevas)", i "yo no dejaba de ser una de esas personas egoistas que piden a los demás lo que ellas mismas no dan". Com ben dius després, el fet de donar-te compte d'això ja és un gran pas. Molts cops demanem moltes coses i si no ens les donen podem pensar mil begenades, fins que ens n'adonem que sóm nosaltres els primers q ue no proporcionem aquests detalls. L'error està en esperar de la gent el que tu donaries. Perquè cadascú demostra els seus sentiments de manera molt distinta i no es pot jutjar l'apreci o el comportament dé ningú sense saber aquesta característica. Hi ha gent que li agrada regalar coses materials, altra gent no ho pot fer. Hi ha de tots tipus. Hi ha gent que ho pot fer però no li surt de dins, i altra que li costa però ni que sigui un petit detall se'l curra. Altra gent que prefereix fer un cafè el dia menys esperat i aquest és el seu regal...

Com una excusa que dius, que és veritat... sempre es pot pensar "com que tothom ho fa, no passa res". Llavors apareix la mama i diu "si es tiren tots per la finestra, tu t'hi tiraràs?", i ens hem de callar. Però per sort o per desgràcia tots ho pensem i aquesta és una excusa universal que ens ha estalviat més d'una menjada de tarro, o m'equivoco?

També, com en algun text d'aqui avall he esmentat... hi ha massa coses que tant sols el pensar que les fem nosaltres fa que ho passem malament, pel que també està bé pensar que sóm humans i que tots partim d'un mateix patró, més o menys definit, però és així.

Ja que et comento aquest text, aprofito per saludar a la gent de la classe de la universitat que en aquests moments estaran estudiant i... bah! però que dic.. si sóm tots uns gansos!! En la foto hi ha uns dels cracks de la universitat, tampoc revelaré el seu nom, ja que potser tenen copyright. Però si els troveu pel carrer aneu amb compte perquè poden ser perillosos. Sobretot el de primer pla. El mestre marc, l'amo de la Folloneta, vull dir... la Niña, l'habitacle en el que ens trobem. És una furgo si, quina història té aquesta furgo on hem fet algun furgollón. Ben aviat argumentaré i faré aquesta història més extensa... continuará...

Vaja, després d'aquesta dedicatòria marxaré a dormir que ja és tard.

Fins la pròxima ratllada! Qui tingui el que s'ha de tenir per escriure'n alguna ja pot afegir algun comentari, però si ho fa, que sàpiga que ha de tenir una certa mancança intel·lectual com els que hi ha en aquest blog, no sigui que els nostres arxius cerebrals es colapsin!!

Gent, no deixem de somriure!!

Uri.