Després de tot...

1:48 de la nit. Futur dia 17 d'Octubre de 2005. Feia tant de temps que no escrivia... avui he estat llegint aquest petit apartat que em tinc dedicat desde fa tant de temps i la veritat és que se'm fa extrany que jo escrivís tot això.

No crec que hagi canviat en sí, però el que si ha canviat és la meva vida. La gent del meu entorn, els meus espais, les meves il·lusions, motivacions, el dia a dia... tot ha evolucionat d'una manera impressionant, creant un real vèrtig quan em poso a pensar-hi...

És curiós com pot canviar la vida en un no res. Hi ha cops que penses que tot ho tens ben encaminat, arreglat. Tot està al seu lloc i el camí és intocable. De cop veus que no, que no hi ha draceres i el que sí que hi ha són trencalls i desviacions. Involutàriament n'acabes agafant una. I els altres? la resta de gent agafa la mateixa que jo? Pot ser que així sigui. Si no és així aqui hi ha un trencament de mons que s'ha d'acceptar com a tal. Però ja passa això? No és pas fàcil... Estic en plè inici de la carrera universitària que fa tants anys desitjo cursar. Ho he aconseguit... últimament, en els darrers 2 mesos la meva vida ha donat un gir sobtat en molts sentits. Costa d'assimilar-los tots plegats, però d'han d'acceptar i tirar endavant. Hi ha quelcom que crema dins meu? alguna espina clavada?... Si. Pq enganyar-me.

Un dels problemes que ara em preocupen són l'economia de casa... no està fina, i fa ràbia que les peles hagin de causar tants mals de caps, tant patiment, tant malestar... tret aquest concepte, en la meva vida tinc poques espines clavades... Només hi ha una. Una persona que desde fa poc temps s'ha distanciat de la meva vida. Sé que no ho ha passat bé, ni ho està passant bé, vaja, potser.. perquè no ho sé. Jo pertanyo la seva llista d'ignorats del messenger, i això suposo que és bo. Necessita no saber de mi en un temps, però reconec que em fa mal, molt mal, pensar el que aquesta persona deu estar pensant de mi, quan en el fons... és tot al revés. Tot el que pensa que he fet, les meves intencions, els meus propòsits.. són tant al revés del que creu, que em fa ràbia, i em sap molt greu.

M'encantaria poder estar aprop d'aquesta persona. Sabent sovint com ens va i poder-ho compartir en persona... però per ara això no és així. Jo em moro de ganes però sé que no pot ser... i per l'altra banda, estic d'"ignorat"... Ja seguiré explicant koshetesh...

Per ara, no perdem el somriure, això mai siusplau...

Uri.